Estimada MJ:
En realitat tot el que t'havia de dir, ens ho hem dit fa unes hores. Però mira, la son no vol venir avui i aprofito per escriure't.
Abans t'he dit que semblava que em sentia a mi mateixa al sentir-te i així és...fa un temps (em dona la sensació que fa molt temps) jo era la que deia les mateixes paraules que tu expreses ara: tristor, soledat, sensació d'abandonament, trencament, por...
Recordo també la teva trucada una nit dient que era molt valenta. No em veia gens valenta. Em notava petita, molt petita.
Ara sóc jo la que aquesta nit et veia amb el valor suficient per obrir portes. Encara que sembli que no és correcte t'ho diré: enhorabona. Sé el que costa. Ara només pots tirar endavant. MJ, només mira on els teus ulls et portin.
Però, saps què? també sé que val la pena, molt, molt la pena. T'asseguro que arriba un dia en que tot queda allà lluny...i tú ets una persona que somriu novament, que viu de veritat, que es tornarà a emocionar per qualsevol cosa i...qui sap...a vegades la Vida et fa uns regals que et deixen sense paraules..
Només dir-te dos cosetes més: una, que espero que tinguis al teu costat la mateixa qualitat de mans que vaig tenir jo (és un luxe i em sento una privilegiada, em van fer costat poques persones, en realidad molt poques, però nena...quines persones!). Dos, que el meu telèfon i el meu raconet de casa estan obertes per tú.
Una abraçada.
E.