lunes, 29 de octubre de 2018
L'amor propi és la base de tots el amors
Recordo un vespre –devia fer un any que vivia sola i ho portava de putíssima pena– en què vaig decidir sortir a córrer, per provar, ves a saber. No ho havia fet mai. En tornar, vaig dutxar-me i vaig anar al súper de baix de casa perquè (això era nou) em moria de fam i no tenia res a la nevera (això segon, no). Em vaig adonar que havia canviat alguna cosa perquè vaig estar sorprenentment simpàtica amb la caixera. Crec que fins i tot ella se’n va adonar. Eren les endorfines –velles conegudes–, que havien decidit que m’havia de fer el sopar i, fins i tot, menjar-me’l. Com era allò? Va ser un petit pas per a la humanitat, però un primer pas per a mi?
Ara encara visc sola a la ciutat. Ara ja fa temps. Al poble, es queda la mare, que també viu sola, i el pare, que també viu sol. Ara m’agrada viure sola. No ho associo a una cosa trista. Ja no. Prou anys m’ha costat. Primer, no sentir pena perquè els pares visquessin sols, i després, no sentir-la per mi, quan vaig trobar-me també sola.
Al principi, quan no sopava perquè total-per-a-mi-sola-no-em-poso-a-cuinar, la psicòloga em deia: “Què passa, que no et mereixes un bon sopar després d’haver estat tot el dia treballant? Que si no tens ningú a casa, tu no ets ningú? Qui hi ha a casa teua?” I jo: ningú. “Tu! Estàs tu a casa! Ocupes espai, tu, o no?”. Ella cridava una mica massa per al meu gust en un idioma que estic segura que devia ser marcià, mentre jo la mirava amb els ulls molt rodons. “Que si un home no t’estima tu no t’estimes? Pos qui ets tu?”. I jo, suor freda mentre em passaven com estrelles fugaces pel cap tot de preguntes. Per què em feia llàstima la gent que viu sola? D’on havia tret aquesta idea? Què vol dir estimar-se? Pos-qui-soc-jo?
Vaig trigar bastant a aprendre que no em fes pena viure sola. És a dir, vaig trigar a aprendre que viure sola significa viure amb tu mateixa. Haver-te d’enfrontar a tu, als teus fantasmes i a les teves merdes (vull dir dèries, cabòries, misèries, pors). Com que no et pots queixar de cap company de pis, no et queda cap altre remei que queixar-te de tu, i el que en dius no t’agrada.
M'he fixat, en tots aquests anys, també, que la gent fa allò de sobreocupar-se per no tenir temps de quedar-se a soles a casa i observar-se. Arribar amb el temps just a la nit de menjar qualsevol cosa, o menjar-la de camí, pijama, xarxes socials i demà, més. Potser camuflen el fet que viuen sols amb una socialització exagerada sovint amb gent que ni fu ni fa, totes les activitats del barri, dormir amb desconeguts, sortir tard de la feina. Tele. Telèfon.
A vegades em fixo en algunes parelles malhumorades, o forçades i penso: per què no se separen? Per què estan junts? I llavors penso en ferros roents, en mals menors, en pressions socials, en desconeixences d’un mateix, en dependències econòmiques o pitjor, emocionals, en fills i culpabilitats, en pors generals.
Vaig trigar però ho vaig aprendre: què vol dir arribar a casa, que no hi hagi ningú que et pregunti com ha anat el dia i que no passi res. Que mentre tinguis projectes tiraràs milles, que mentre et respectis tot anirà bé. Que l’amor propi és la base de tots els amors i es cultiva i es transmet i enamora i que, de fet, és l’únic que t’ensenyarà a parlar marcià.
Ara encara visc sola a la ciutat. Ara ja fa temps. Al poble, es queda la mare, que també viu sola, i el pare, que també viu sol. Ara m’agrada viure sola. No ho associo a una cosa trista. Ja no. Prou anys m’ha costat. Primer, no sentir pena perquè els pares visquessin sols, i després, no sentir-la per mi, quan vaig trobar-me també sola.
Al principi, quan no sopava perquè total-per-a-mi-sola-no-em-poso-a-cuinar, la psicòloga em deia: “Què passa, que no et mereixes un bon sopar després d’haver estat tot el dia treballant? Que si no tens ningú a casa, tu no ets ningú? Qui hi ha a casa teua?” I jo: ningú. “Tu! Estàs tu a casa! Ocupes espai, tu, o no?”. Ella cridava una mica massa per al meu gust en un idioma que estic segura que devia ser marcià, mentre jo la mirava amb els ulls molt rodons. “Que si un home no t’estima tu no t’estimes? Pos qui ets tu?”. I jo, suor freda mentre em passaven com estrelles fugaces pel cap tot de preguntes. Per què em feia llàstima la gent que viu sola? D’on havia tret aquesta idea? Què vol dir estimar-se? Pos-qui-soc-jo?
Vaig trigar bastant a aprendre que no em fes pena viure sola. És a dir, vaig trigar a aprendre que viure sola significa viure amb tu mateixa. Haver-te d’enfrontar a tu, als teus fantasmes i a les teves merdes (vull dir dèries, cabòries, misèries, pors). Com que no et pots queixar de cap company de pis, no et queda cap altre remei que queixar-te de tu, i el que en dius no t’agrada.
M'he fixat, en tots aquests anys, també, que la gent fa allò de sobreocupar-se per no tenir temps de quedar-se a soles a casa i observar-se. Arribar amb el temps just a la nit de menjar qualsevol cosa, o menjar-la de camí, pijama, xarxes socials i demà, més. Potser camuflen el fet que viuen sols amb una socialització exagerada sovint amb gent que ni fu ni fa, totes les activitats del barri, dormir amb desconeguts, sortir tard de la feina. Tele. Telèfon.
A vegades em fixo en algunes parelles malhumorades, o forçades i penso: per què no se separen? Per què estan junts? I llavors penso en ferros roents, en mals menors, en pressions socials, en desconeixences d’un mateix, en dependències econòmiques o pitjor, emocionals, en fills i culpabilitats, en pors generals.
Vaig trigar però ho vaig aprendre: què vol dir arribar a casa, que no hi hagi ningú que et pregunti com ha anat el dia i que no passi res. Que mentre tinguis projectes tiraràs milles, que mentre et respectis tot anirà bé. Que l’amor propi és la base de tots els amors i es cultiva i es transmet i enamora i que, de fet, és l’únic que t’ensenyarà a parlar marcià.
Maria Climent - www.catorze.cat
Rara
"Las llamadas 'Ovejas Negras' de la familia son, en realidad, buscadores natos de caminos de liberación para el árbol genealógico. Aquellos miembros del árbol que no se adaptan a las normas o tradiciones del Sistema Familiar, aquellos que desde pequeños buscaban constantemente revolucionar las creencias, yendo en contravía de los caminos marcados por las tradiciones familiares, aquellos criticados, juzgados e incluso rechazados, esos, por lo general, son los llamados a liberar el árbol de historias repetitivas que frustran a generaciones enteras.
Las 'Ovejas Negras', las que no se adaptan, las que gritan rebeldía, reparan, desintoxican y crean una nueva y florecida rama... Incontables deseos reprimidos, sueños no realizados, talentos frustrados de nuestros ancestros se manifiestan en su rebeldía buscando realizarse. El árbol genealógico, por inercia, querrá seguir manteniendo el curso castrador y tóxico de su tronco, lo cual hace de su tarea una labor difícil y conflictiva...
Que nadie te haga dudar, cuida tu 'rareza' como la flor más preciada de tu árbol. Eres el sueño realizado de todos tus ancestros".
Las 'Ovejas Negras', las que no se adaptan, las que gritan rebeldía, reparan, desintoxican y crean una nueva y florecida rama... Incontables deseos reprimidos, sueños no realizados, talentos frustrados de nuestros ancestros se manifiestan en su rebeldía buscando realizarse. El árbol genealógico, por inercia, querrá seguir manteniendo el curso castrador y tóxico de su tronco, lo cual hace de su tarea una labor difícil y conflictiva...
Que nadie te haga dudar, cuida tu 'rareza' como la flor más preciada de tu árbol. Eres el sueño realizado de todos tus ancestros".
Bert Hellinger
jueves, 25 de octubre de 2018
martes, 23 de octubre de 2018
jueves, 18 de octubre de 2018
miércoles, 17 de octubre de 2018
martes, 16 de octubre de 2018
La voz de vuestra luz y Mi nombre
Y así hablaba Abul Beka a sus hermanos en una plaza de Medina Runda:
—Ayer entré en la ciudad de los durmientes, que está emplazada en el valle de la vida y rodeada por las murallas de la ilusión. Cuando entré por sus puertas, muchos me rodeaban y decían:
«Háblanos de tu mundo. Aquel que se extiende más allá de nuestras noches y donde hay una luz que lo ilumina todo desde dentro. Nos han dicho que allí no existe la oscuridad, ni tan siquiera en las cuevas más profundas, y que puedes mirar hacia dentro como aquí miramos hacia fuera».
Y muchos eran los que me seguían saltando a mi lado. Después, me dirigí a una plaza y allí me senté rodeado de todos. Y así les decía:
«Hermanos de esta parte, donde existe la noche. Vosotros aún necesitáis de la noche para comprender al día; y de su oscuridad para sentir la Luz. Mas llegarán tiempos en que sepáis su valor y, entonces, viváis eternamente rodeados de ella.
»Aún necesitáis del odio para comprender el amor; y de las luchas para saber el valor de la paz... Y del tropiezo para que, día a día, os levantéis.
»Mirad que vengo a visitaros y muchas cosas os traigo de aquella parte. Mas muchos de vosotros, nada más oírme, me harán un recodo en sus corazones y enderezarán una vela en sus almas; y otros despertarán vientos que la apaguen. Estos últimos, al quererme desterrar, se estarán desterrando; y al quererme herir, se estarán hiriendo. Porque no soy sino la voz de vuestra luz y no pretendo sino llamarla a iluminar».
Diálogos con Abul Beka - Cayetano Arroyo - Edit Sirio
miércoles, 10 de octubre de 2018
Aviso a navegantes
¿Vienes sola?
No, vengo con mi niña interior,
mi yo superior,
mis maestros ascendidos,
mis animales de poder
y mis demonios internos.
Nos gusta andar en banda.
pd: añade dos gatos, decenas de pendientes, unos trescientos libros y varias cajitas de incienso.
viernes, 5 de octubre de 2018
Suscribirse a:
Entradas (Atom)